Article publicat a la revista del Grup Cultural Cap Pont:
Aquest 2009, Jerusalem acollia la capitalitat de la cultura àrab. Una celebració que recull activitats diverses, com camps de treball, exposicions, conferències, actuacions…
Jerusalem és la capital oficial de l’estat d’Israel des de 1950, sens dubte una ciutat màgica. Un bullici de cultures i religions (jueus, cristians, musulmans i armenis) en contacte, però sense relació. Militars, armes, fanatisme i càmeres. Una tensió latent. Dins les seves muralles, passant per l’entramat de carrerons estrets i empedrats, s’amaguen espais com el Sant Sepulcre , el mur de les lamentacions, l’esplanada de les mesquites... Llocs que sostenen una ciutat patrimoni de la humanitat.
Des d’aquí, s’iniciava el nostre viatge després de deixar l’aeroport de Tel Aviv i arribar fins a terres Palestines. Una estada, Mediterrània enllà, per conèixer de prop el conflicte Israel-Palestina, col·laborar culturalment en els actes i passar-nos-ho bé.
Aquesta sortida però, havia començat mesos abans. Des de la xarxa d’enllaç amb Palestina i la coordinadora de ball de bastons s’estava organitzant una brigada bastonera que participaria dels actes de la capitalitat cultural àrab fent ballades per diferents pobles. Es van organitzar xerrades, jornades de formació i concerts perquè les 12 colles i gairebé 100 persones que finalment férem cap a Palestina, comencéssim el viatge preparats. Des de la colla de bastoners del Pla de l’Aigua hi anàrem 5 balladors.
El 9 d’agost, l’expedició lleidatana ja estava en territori Palestí. El dia següent ens havíem de trobar totes les colles per començar el viatge junts, i mentrestant, nosaltres ens instal·larem en un hostel davant de la porta de Damasc, a Jerusalem. La gent de les diverses colles estava dispersa per diferents hostels de la ciutat, i a mesura que anàvem passejant, ens anàvem trobant.
La nostra brigada prenia el relleu als músics catalans que les setmanes anteriors havien fet el que veníem a fer nosaltres: intercanviar cultura i solidaritzar-nos amb la gent que més ho necessita en aquell país. La nostra estada, vindria a ser rellevada, setmanes després per una brigada castellera.
El dilluns 10 d’agost ens trobàrem totes les colles. De matí i ben puntuals, agafàrem els dos autocars que ens anirien portant pels diversos pobles de la geografia Palestina i enfilàrem camí cap a Hebron, ciutat on dormiríem pràcticament tots els dies.
A partir d’aleshores, els dies consistirien en maratons d’actuacions per places, carrers, camps de refugiats i escoles, a l’hora que coneixíem pobles i realitats desconegudes.
El mateix dilluns férem una visita per la ciutat d’Hebron. Sens dubte, un interessant lloc per visitar. Els carrers del centre històric, mig desèrtics pel conflicte, ens conduïen, entre paradetes, per la ciutat menys turística que vam visitar. Els controls, càmeres i exèrcit t’acabaven absorbint l’atenció. Tota una ciutat Palestina ocupada per l’exèrcit israelià. Famílies i comerços expulsats de les seves cases, carrers tallats i militaritzats, tanques i filferro per tot arreu. Una autèntica experiència. Fou en aquest context en el qual els bastoners vàrem fer la nostra primera actuació. Al tard, també ballàrem al camp de refugiats d’Alarov.
Després d’aquest intens inici, i per acabar de conèixer-nos entre tota l’expedició, vam fer el que potser ha estat el primer concurs de garrotins a Palestina. Us imagineu 100 catalans, de nit, al mig d’Hebron, tot cantant garrotins durant més de dues hores? Per internet podeu trobar vídeos.
El matí següent férem via cap a Ramallah, ciutat més cosmopolita i sense ocupació israeliana.
Allí ens van oferir dues xerrades, una sobre la situació política del país, els efectes del mur, les intifades... a càrrec de l’associació Stop de Wall, i l’altra sobre les problemàtiques del sistema penitenciari israelià, a càrrec del col·lectiu Addameer que defensa 8100 presos polítics palestins de tortures i irregularitats legals. Després, anàrem a dinar i a ballar pel centre de la ciutat. Abans de marxar, visitàrem la tomba de l’expresident Yasser Arafat i ens enfilàrem als autocars.
El dia següent anàrem a ballar a Jerusalem i férem una mena de cercavila pel barri àrab fins arribar a la Porta de Damasc. Allí, sota un sol de justícia i davant la mirada encuriosida de turistes, paradistes i veïns, acabàrem les actuacions. Sens dubte no s’oblida una ballada a la Porta de Damasc, una de les entrades més importants, imponents i boniques de la ciutat antiga. Tot visitant els diversos barris de la ciutat, menjàrem “falafel”, pa i sucs que elaboren allí i, fent-nos fotos, ens integràrem en el món del turista.
A la tarda vam fer cap a Betlem. Vam visitar l’Església de la Nativitat, el poble, les seves botigues i, de fons, les colònies jueves. Anant més enllà del típic viatge turístic, vam conèixer la realitat del poble: 63Km de mur, 18 assentaments israelians, milers d’ocupacions de terres, gent feta fora de casa, camps de refugiats... Una mirada més enllà de les rutes marcades ens feia veure un conflicte de pedres contra bales, una altra expressió de misèria humana.
L’endemà tornàrem a Betlem per ballar a la plaça de davant de l’Església de la Nativitat i al camp de refugiats d’OPGAI, on vàrem participar del festival que tancava les estades pels joves de l’estiu i ens convidaren a un sopar de brasa típic d’allí.
A les afores de Betlem visitàrem el camp de refugiats d’Aida, un dels llocs més “intensos” que vam conèixer. Emplaçament on el Papa de Roma féu la seva última estada en terres Palestines. Una gran porta amb una clau, símbol del retorn a les seves cases, obre el camí cap al camp. Allí, quilòmetres de mur han tallat els carrers i les vides d’aquells veïns, torres de vigilància amb el record dels francotiradors apuntant a escolars, murals a les parets i esperances entre els camps d’oliveres i les cases a l’altra banda del mur.
Els dies següents vàrem anar cap a la costa, primer fent la parada turística obligada al mar Mort, vam comprovar les lleis de la física en les seves aigües, vam cobrir-nos amb el seu fang i resistírem les altes temperatures d’aquella zona. A la tarda pujàrem fins a les ciutats d’Akka i Haifa on dormiríem aquella nit.
Aquest viatge però, fou més llarg del que teníem pensat, les obsessions en seguretat dels israelians als “checkpoints” ens feren estar dues hores amb preguntes i escorcolls als autocars. Finalment en sortírem i vam fer cap a Akka. Vam visitar el seu impressionant centre històric mariner, ballàrem pels seus veïns, petits i grans i també al monument del poeta palestí destrossat per les autoritats israelianes. També visitàrem la turística ciutat de Haifa i allí celebràrem l’última nit amb tot el grup.
El matí següent vam tornar cap a Jerusalem on passaríem el dia que ens quedava de viatge entre els seus barris i carrers. Definitivament ens acomiadàrem de la Porta de Damasc, i el matí següent, ja ens vam despertar a Lleida.
