Tot seguit us deixem un article que el company Ivan Mambrillas va escriure pel portal digital Tribuna.cat arran de l'obra de Xavi Castillo que vam organitzar.
Per cert, va ser to un èxit. Gràcies a tots i totes.
Ni crítica àcida, ni sàtira corrosiva, ni hòsties: Xavier Castillo practica, per dir-ne d'alguna manera, un humorisme denigrador. Deliberadament denigrador. Provin de demanar al còmic Castillo que es defensi de l'acusació que el seu propòsit no és pas la denúncia política via imitació burlesca, sinó, directament, la humiliació de l'enemic, estrafent-lo sense límits fins a fer-ne un ésser abjecte.
Lleida Xavi Castillo no es defensarà. ¿Cal dir que som fans del joglar d'Alcoi?
Joan Brossa, en trànsit líric i pensant en Franco, tampoc no admetia la ironia delicada o la mordacitat continguda com a vehicles adequats per al seu desdeny: "Funest feixista càlcul ple de merda/Avança sota el pal·li el general." O bé ─descrivint la mena de mort que va tenir, en contrast amb la que es mereixia: "Però l'has feta de tirà espanyol,/sol i hivernat, gargall de la ciència/amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!"
Franco va venir, com el capitalisme, per quedar-se, i l'oprobi va arribar a ser tan gran que el poeta no podia contemporitzar, ni sofisticar, l'estratègia. La plutocràcia postfranquista del PP també va venir, al País Valencià, per quedar-se, i l'atac als interessos de la majoria, perpetrat des de la fatxenderia més obscena, ha estat tan formidable que, a hores d'ara, l'esquerra valencianista, a més de deixar de ser oposició, necessita, ai las, catarsi.
I heus ací Xavier Castillo. El bufó valencià parteix del report d'un escàndol públic o episodi risible protagonitzats per membres del PP per escarnir-los a través d'una imitació denigradora i plena de llicències, austera en vestuari però mímicament poderosa, pròdiga en gags escatològics i sexofílics i en què el mal gust no és una frontera ara i adés franquejada, sinó la mateixa divisa.
Castillo no interpel·la la intel·ligència crítica de l'espectador, sinó que satisfà la seua necessitat d'alliberar, purificant-les, emocions malsanes que tenen l'origen no pas en afers privats, sinó en la nostra vida civil. Dimecres passat vam riure durant dos hores gràcies a Castillo i al casal L'Ocell Negre, que ens el va dur a Lleida.
Lleida Xavi Castillo no es defensarà. ¿Cal dir que som fans del joglar d'Alcoi?
Joan Brossa, en trànsit líric i pensant en Franco, tampoc no admetia la ironia delicada o la mordacitat continguda com a vehicles adequats per al seu desdeny: "Funest feixista càlcul ple de merda/Avança sota el pal·li el general." O bé ─descrivint la mena de mort que va tenir, en contrast amb la que es mereixia: "Però l'has feta de tirà espanyol,/sol i hivernat, gargall de la ciència/amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!"
Franco va venir, com el capitalisme, per quedar-se, i l'oprobi va arribar a ser tan gran que el poeta no podia contemporitzar, ni sofisticar, l'estratègia. La plutocràcia postfranquista del PP també va venir, al País Valencià, per quedar-se, i l'atac als interessos de la majoria, perpetrat des de la fatxenderia més obscena, ha estat tan formidable que, a hores d'ara, l'esquerra valencianista, a més de deixar de ser oposició, necessita, ai las, catarsi.
I heus ací Xavier Castillo. El bufó valencià parteix del report d'un escàndol públic o episodi risible protagonitzats per membres del PP per escarnir-los a través d'una imitació denigradora i plena de llicències, austera en vestuari però mímicament poderosa, pròdiga en gags escatològics i sexofílics i en què el mal gust no és una frontera ara i adés franquejada, sinó la mateixa divisa.
Castillo no interpel·la la intel·ligència crítica de l'espectador, sinó que satisfà la seua necessitat d'alliberar, purificant-les, emocions malsanes que tenen l'origen no pas en afers privats, sinó en la nostra vida civil. Dimecres passat vam riure durant dos hores gràcies a Castillo i al casal L'Ocell Negre, que ens el va dur a Lleida.
