HORA I LLOC: A les 18:00h al Casal l’Ocell Negre (C/ Sant Carles, 8 - Lleida)
ACTES: Aquest any canviem el format d’edicions anteriors i davant la nova fornada de simpatitzants ‘baby’ del Casal, recuperarem la tradició original i la dirigirem especialment a la canalla, amb regalets i berenar final amb coca i xocolata. Quants més serem, petits i grans tenim una cita per passar una bona estona aquest diumenge a les 18:00h.
ORGANITZA: Casal l’Ocell Negre
ACTES: Aquest any canviem el format d’edicions anteriors i davant la nova fornada de simpatitzants ‘baby’ del Casal, recuperarem la tradició original i la dirigirem especialment a la canalla, amb regalets i berenar final amb coca i xocolata. Quants més serem, petits i grans tenim una cita per passar una bona estona aquest diumenge a les 18:00h.
ORGANITZA: Casal l’Ocell Negre
I per que no sigui dit, aquí teniu una interessant informació sobre la tradició del tió que es pot trobar per internet:
El TIÓ DE NADAL
El TIÓ DE NADAL
En quasi totes les llars catalanes, el dia de Nadal, la canalla fa cagar el tió, però que d’un tros de tronc, a força de garrotades, surtin llaminadures i joguines, és un fet que, certament, costa molt de posar en relació amb el naixement de Crist. Així doncs, sembla legítim de suposar que, en el seu origen remot, aquest costum no hi té res a veure i que és el residu o la romanalla d’una tradició totalment estranya a la festa nadalenca.
Acceptarem el parer dels folkloristes, i donarem per bo que realment, sigui el vestigi d’una creença antiquíssima i del seu corresponent ritual. A les hores, allò que caldrà fer serà investigar quina era aquesta creença i perquè la seva festa s’esqueia el 25 de Desembre.
Perquè el 25 de Desembre?
En el nou testament no s’hi troba ni la més mínima al•lusió a la data en que Jesús vingué al món.
És possible que existís una tradició oral que coneixia, o pretenia conèixer, quan havia tingut lloc, però no sembla que fos gaire precisa; a tot estirar creia que s’havia esdevingut a l’hivern.
En el nou testament no s’hi troba ni la més mínima al•lusió a la data en que Jesús vingué al món.
És possible que existís una tradició oral que coneixia, o pretenia conèixer, quan havia tingut lloc, però no sembla que fos gaire precisa; a tot estirar creia que s’havia esdevingut a l’hivern.
Els primers segles, els cristians, no experimentaren la necessitat de celebrar cap aniversari, però amb el pas del temps es desvetllà el sentiment que calia commemorar un fet tan cabdal i algunes comunitats d’Orient ho feren el 6 de Gener, l’actual dia dels Reis. Anys després, en un moment imprecís del segle IV, Roma, fent-se ressò de la pietat popular, establí la data del 25 de Desembre, la qual, de mica en mica, fou adaptada per tota la cristiandat.
No sembla massa arriscat de suposar que si l’autoritat eclesiàstica escollí aquest dia fou per fer-lo coincidir amb el solstici d’hivern.
No sembla massa arriscat de suposar que si l’autoritat eclesiàstica escollí aquest dia fou per fer-lo coincidir amb el solstici d’hivern.
El solstici astronòmic, en realitat, s’escau el dia 22, moment en el qual el sol arriba al punt més baix sobre l’horitzó i a partir d’aquí, dia a dia, va elevant-se fins al 22 de Juny, quan assoleix el punt més alt i des d’allí comença a minvar de nou. Naturalment aquests canvis no es fan perceptibles fins dos o tres dies després i per això Nadal es celebra el 25 i Sant Joan, que ritualitza el solstici d’estiu, el 24.
El mon agrari, des del temps remot del neolític (pel cap baix uns set mil anys abans de Crist) fins els nostres dies és íntimament lligat amb el curs de les estacions, les quals són regides pel Sol, i els agricultors –que fins fa ben pocs anys han representat la immensa majoria de la humanitat- observen i es senten afectats pels moviments de l’astre i, com és natural, remarquen molt especialment els moments crucials de màxim i mínim dels solsticis. De reconèixer la influència a sacralitzar-lo només hi ha un pas i efectivament, els agricultors primitius, consideraren al Sol com a causa i origen del cicle vegetal, amb el seu procés de naixement, mort i renaixement, eternament repetit. Així mateix i extrapolant el fenomen a tota mena de vida, inclosa la humana, consideraren al Sol com a dispensador de fecunditat i de immortalitat.
Els Evangelis, a part d'unes poques directrius fonamentals, donen poquíssimes instruccions sobre la litúrgia quotidiana que, els seguidors de Crist, han de practicar per retre-li culte i molt menys sobre les dates en que s'han de celebrar els actes culturals. Així doncs la naixent Església va haver de crear la seva litúrgia i establir el seu calendari de celebracions.
La primera promoció de cristians era formada per jueus que havien cregut en l'arribada del Messies i el culte israelita tradicional els satisfeia plenament, però al estendre's la nova religió pels països pagans, els conversos, que aviat foren majoria, no podien admetre'l fàcilment i, tot i acceptar la nova fe amb entusiasme, no sabien prescindir d'un culte extern al que estaven avesats. La solució va ser una fórmula de compromís: l'Església, d'arrel jueva, va admetre una sèrie d'elements del ritual i del calendari gentils, adaptant-los i transformant-los convenientment, iniciant-se així el multisecular desenvolupament de la litúrgia cristiana.
La primera promoció de cristians era formada per jueus que havien cregut en l'arribada del Messies i el culte israelita tradicional els satisfeia plenament, però al estendre's la nova religió pels països pagans, els conversos, que aviat foren majoria, no podien admetre'l fàcilment i, tot i acceptar la nova fe amb entusiasme, no sabien prescindir d'un culte extern al que estaven avesats. La solució va ser una fórmula de compromís: l'Església, d'arrel jueva, va admetre una sèrie d'elements del ritual i del calendari gentils, adaptant-los i transformant-los convenientment, iniciant-se així el multisecular desenvolupament de la litúrgia cristiana.
El naixement del Sol en el solstici d'hivern s'adaptava perfectament al del naixement del Redemptor, especialment perquè per a moltes religions paganes el Sol no era pròpiament un déu, sinó un símbol o una manifestació divina, cosa que, el cristianisme, podia acceptar sense dificultat i assumir-ne la celebració.
Sol, foc, tió
Com veurem més endavant les diverses formes que pren la cerimònia del tió, sempre la trobem directament relacionada amb el foc. Arreu, quan bonament es pot, és fa vora la llar i, en alguns indrets, el gran tronc, per un cap és posa al foc i per l'altre la canalla el bastoneja. El mateix mot que el designa – tió – al•ludeix clarament al foc. La paraula en el Diccionari de Pompeu Fabra és definida així: "Tió. Buscall, especialment quan ja és al foc cremant"
Així doncs, si el tió té relació amb el foc, el Nadal amb el solstici i el tió es fa cagar per Nadal, sembla clar que foc i solstici estan units per un estret lligam i si encara no fos prou evident, recordem les fogueres de Sant Joan, que s'encenen per l'altre solstici, el d'estiu. Ara bé, el que caldrà esbrinar és la naturalesa d'aquest lligam o relació: provarem de fer-ho tot seguit.
L'home del segle vint-i-un, si alguna cosa dona per certa és que demà, el Sol sortirà, exactament com ho ha fet avui.
Però pel remot agricultor prehistòric, que no tenia gens controlada la naturalesa, que per una banda s'aterria davant dels fenòmens meteorològics i per l'altra, cada primavera, s'emocionava per l'absoluta meravella de la germinació del gra, una nova aurora representava una sorpresa i un alleujament. El fet, naturalment, provocava la seva reacció i pensava, creia o sentia que al Sol calia retre-li un homenatge pel coratge manifestat en vèncer les fosques forces de la nit i que, fins on fos possible, havia de donar-li ajuda i suport. Per això, en els pobles primitius, trobem sovint un ritual específic i diari per el Sol ixent i amb major motiu una cerimònia extraordinària pels dies de l'any en que comença a créixer o a minvar: és a dir: pels solsticis.
Però pel remot agricultor prehistòric, que no tenia gens controlada la naturalesa, que per una banda s'aterria davant dels fenòmens meteorològics i per l'altra, cada primavera, s'emocionava per l'absoluta meravella de la germinació del gra, una nova aurora representava una sorpresa i un alleujament. El fet, naturalment, provocava la seva reacció i pensava, creia o sentia que al Sol calia retre-li un homenatge pel coratge manifestat en vèncer les fosques forces de la nit i que, fins on fos possible, havia de donar-li ajuda i suport. Per això, en els pobles primitius, trobem sovint un ritual específic i diari per el Sol ixent i amb major motiu una cerimònia extraordinària pels dies de l'any en que comença a créixer o a minvar: és a dir: pels solsticis.
Aquest ritual podia ser de tipus religiós: per exemple una pregària d'acció de gràcies, però també, i potser amb més freqüència, era màgic. La màgia més elemental i primitiva és la mimètica o d'imitació, la qual postula la identitat entre semblants. Així, a l'igual que el bruixot, per a fer ploure, espargeix o vessa aigua, per estimular al Sol s'encén foc, ja que, sens dubte, el foc és entre els elements terrestres a l'abast de l'home, la font de llum i calor més semblant a l'astre rei.
El tió a Catalunya
Obsequiar als infants per Nadal, d'una forma més o menys miraculosa és un costum força generalitzat. Al centre i nord d'Europa es fa mitjançant l'arbre de Nadal en les branques del qual apareixen els regals, però la insòlita operació de fer cagar el tió, pel que hem pogut esbrinar, és exclusiva dels Països Catalans.
El costum presenta un sens fi de varietats, fins al punt que sembla que cada contrada i cada poble ho fan a la seva manera. Per començar observem que no a tot arreu es fa en el mateix moment. En alguns llocs és a la vigília, abans de sopar, quan se'l fa cagar; en altres es fa tornant de la Missa de Gall, però el més freqüent és fer-ho el matí de Nadal, ja que el tió cagarà les neules i els torrons que es menjaran, per postres, desprès del gran àpat.
En alguns indrets, on es feia la vigília, la primera cosa que cagava era una arengada. Aquest xocant menjar, aparentment tant impropi, s'explica perquè, aquest dia, l'Església prescrivia abstinència de carn, i consumir-lo per sopar representava el comiat de la prohibició. En altres pobles, on també es feia el dia abans, acabada la funció, el posaven al foc i havia de servir, obligatòriament, per coure el gall de l'endemà.
En alguns indrets, on es feia la vigília, la primera cosa que cagava era una arengada. Aquest xocant menjar, aparentment tant impropi, s'explica perquè, aquest dia, l'Església prescrivia abstinència de carn, i consumir-lo per sopar representava el comiat de la prohibició. En altres pobles, on també es feia el dia abans, acabada la funció, el posaven al foc i havia de servir, obligatòriament, per coure el gall de l'endemà.
Un costum força estès és el d'alimentar el tió. Uns dies abans de Nadal se'l situa en un racó fosc, ben abrigat amb una flassada i cada vespre, la canalla, li posa un menjar que sembla el pinso del bestiar. Segons els llocs se li donen: garrofes, moresc, fulles de col, rosegons de pa etc. Fins i tot, pel Camp de Tarragona, el treuen a pasturar. Cada mati es comprova si s'ho ha acabat, si és així, és bona senyal, ja que si la quitxalla no fa bondat, el tió fa vaga de fam.
Arribada la diada, es va a buscar el tió al seu racó i se'l trasllada solemnement a la vora del foc. En alguns llocs organitzen una mena de processó, amb ciris encesos i presidida per alguna persona d'edat i un cop al seu destí es ruixa amb vi blanc, operació que anomenem "el bateig".
Ben tapat amb una manta, per tal que no es refredi, la qual de passada, servirà per amagar-hi els regals, ha arribat el gran moment. Nens i nenes el bastonegen amb entusiasme cantant la cançó apropiada i sota la manta apareixen, per pura màgia, dolços i joguines. Entre picada i picada, i mentre es col•loquen noves sorpreses, s'envia a la menudalla fora de l'estança, a escalfar, remullar o esmolar els bastons. Hi ha llocs que, amb un sentit més religiós de l'acte, se'ls fa resar un parenostre, davant d'una imatge o una estampa que es troba lluny de la llar.
Com sigui que els infants no se'n cansarien mai, per indicar que ja no cagarà res més, en alguns indrets, apareixen fems o carbó, però normalment allò que dona per acabada la funció és el dictamen de l'avi.
Arribada la diada, es va a buscar el tió al seu racó i se'l trasllada solemnement a la vora del foc. En alguns llocs organitzen una mena de processó, amb ciris encesos i presidida per alguna persona d'edat i un cop al seu destí es ruixa amb vi blanc, operació que anomenem "el bateig".
Ben tapat amb una manta, per tal que no es refredi, la qual de passada, servirà per amagar-hi els regals, ha arribat el gran moment. Nens i nenes el bastonegen amb entusiasme cantant la cançó apropiada i sota la manta apareixen, per pura màgia, dolços i joguines. Entre picada i picada, i mentre es col•loquen noves sorpreses, s'envia a la menudalla fora de l'estança, a escalfar, remullar o esmolar els bastons. Hi ha llocs que, amb un sentit més religiós de l'acte, se'ls fa resar un parenostre, davant d'una imatge o una estampa que es troba lluny de la llar.
Com sigui que els infants no se'n cansarien mai, per indicar que ja no cagarà res més, en alguns indrets, apareixen fems o carbó, però normalment allò que dona per acabada la funció és el dictamen de l'avi.
En ambients urbans on aconseguir un bon tronc per fer de tió no és fàcil, un cop acabada la cerimònia, es desa per a l'any vinent, però al camp, es posa al foc i es te la màxima cura perquè duri, en alguns llocs fins a Cap d'Any i en altres fins a Reis. Que es consumeixi abans o que s'apagui és de molt mal averany i pronostica tota mena de desgràcies.
En els llocs on no hi ha bosc, o és molt llunyà, o bé a ciutat, pot fer de tió una cadira o un tamboret. L'estri, durant l'any, compleix la seva funció normal, però en apropar-se Nadal, s'esdevé el prodigi de transformar-se en tió; uns dies abans se li dona de menjar i arribat el dia, ben bastonejat caga neules i torrons.
En els llocs on no hi ha bosc, o és molt llunyà, o bé a ciutat, pot fer de tió una cadira o un tamboret. L'estri, durant l'any, compleix la seva funció normal, però en apropar-se Nadal, s'esdevé el prodigi de transformar-se en tió; uns dies abans se li dona de menjar i arribat el dia, ben bastonejat caga neules i torrons.
El tronc de grandària excepcional que es posa al foc per Nadal i es fa cremar fins a Reis és, com veurem més endavant, un costum estès per tot Europa, però així mateix es troba a tot el llarg d'els Pirineus, com si la gran serralada fos l'últim refugi d'una tradició antiquíssima. Es constata la seva presència en alguna de les més elevades valls catalanes, a l'Alt Aragó, a Navarra i al País Basc, on encara que a la casa no hi hagi criatures i per tant no cagui el tió, també es segueix puntualment aquest estrany ritu.
L'especial veneració que mereix el tió, es fa palesa en el fet que, en molts llocs, les seves cendres es recullen i es guarden acuradament, ja que se'ls atribueix un gran valor talismàtic. Es creu que posades sota el llit o al pas de la porta preserven la casa dels llamps, dels incendis i també, com no podia ser altrament, de les bruixes; en qualsevol amagatall de la quadra protegeixen als animals de les malalties i escampades pels camps n'augmenten la fertilitat i proporcionen bones collites. En temps passats es creia que aquell que, durant el curs de la seva vida, aconseguia empassar-se un mesuro de cendra del tió de Nadal, no moriria en pecat i per tant anava al Cel. (El mesuro té una capacitat diversa segons les comarques, però se li pot calcular una equivalència aproximada d'uns dos litres).
L'especial veneració que mereix el tió, es fa palesa en el fet que, en molts llocs, les seves cendres es recullen i es guarden acuradament, ja que se'ls atribueix un gran valor talismàtic. Es creu que posades sota el llit o al pas de la porta preserven la casa dels llamps, dels incendis i també, com no podia ser altrament, de les bruixes; en qualsevol amagatall de la quadra protegeixen als animals de les malalties i escampades pels camps n'augmenten la fertilitat i proporcionen bones collites. En temps passats es creia que aquell que, durant el curs de la seva vida, aconseguia empassar-se un mesuro de cendra del tió de Nadal, no moriria en pecat i per tant anava al Cel. (El mesuro té una capacitat diversa segons les comarques, però se li pot calcular una equivalència aproximada d'uns dos litres).
El nom més freqüent amb que se'l coneix a la major part de Catalunya és el de tió, però a la plana de Lleida li diuen la soca i per les valls altes d'aquesta contrada, la tronca.
A l'Edat Mitjana, en època feudal, alguns vassalls tenien la servitud d'uns dies abans de Nadal, presentar-se al castell, felicitar al senyor i dur-li un gran tronc que, arribat el moment, faria de tió; a canvi rebia una propina més o menys generosa.
Els focs de Nadal a Europa
Com hem dit, en molts països europeus trobem unes tradicions, que si bé no són iguals al tió de Nadal de Catalunya, se'ns dubte pertanyen a una mateixa arrel ancestral comuna. Naturalment, en cada país presenta variants que li són pròpies, però bàsicament consisteixen en, el dia de Nadal, posar a la llar un gran tronc i fer-lo durar els dotze dies que van fins a Reis i posteriorment aprofitar, amb evident caire màgic, les seves cendres i carbons.
Al Sud de França, a la regió de Provença, a l'igual que hem vist fer pels Pirineus, fan cremar el tronc fins a l'Epifania i també pensen que les cendres tenen un especial poder contra llamps, incendis i bruixes i que escampades pels conreus n'augmenten la fertilitat.
A l'Edat Mitjana, en època feudal, alguns vassalls tenien la servitud d'uns dies abans de Nadal, presentar-se al castell, felicitar al senyor i dur-li un gran tronc que, arribat el moment, faria de tió; a canvi rebia una propina més o menys generosa.
Els focs de Nadal a Europa
Com hem dit, en molts països europeus trobem unes tradicions, que si bé no són iguals al tió de Nadal de Catalunya, se'ns dubte pertanyen a una mateixa arrel ancestral comuna. Naturalment, en cada país presenta variants que li són pròpies, però bàsicament consisteixen en, el dia de Nadal, posar a la llar un gran tronc i fer-lo durar els dotze dies que van fins a Reis i posteriorment aprofitar, amb evident caire màgic, les seves cendres i carbons.
Al Sud de França, a la regió de Provença, a l'igual que hem vist fer pels Pirineus, fan cremar el tronc fins a l'Epifania i també pensen que les cendres tenen un especial poder contra llamps, incendis i bruixes i que escampades pels conreus n'augmenten la fertilitat.
Una cosa una mica diferent fan al nord de la mateixa França. Allí del tronc que han fet cremar per les festes nadalenques en conserven algunes estelles i, en cas de turmenta les tiren al foc, com a protecció contra els llamps.
A Alemanya on tenen un especial interès en que sigui de roure i ben gros, el dia de Nadal el fan cremar una mica i tot seguit el retiren, reservant-lo per quan esclata una turmenta, moment en el qual, el tornen a posar al foc, creient que així resten protegits de les descàrregues elèctriques.
A Alemanya on tenen un especial interès en que sigui de roure i ben gros, el dia de Nadal el fan cremar una mica i tot seguit el retiren, reservant-lo per quan esclata una turmenta, moment en el qual, el tornen a posar al foc, creient que així resten protegits de les descàrregues elèctriques.
La tradició, a Anglaterra, vol que el gran tronc de Nadal sigui encès precisament amb els carbons del de l'any anterior, el quals han estat curosament guardats, perquè, com en tants altres llocs, consideren que els protegeixen de llamps i incendis.
El costum s'estén també entre els pobles eslaus del Sud - Est d'Europa: Romania, Bulgària, sud de Rússia, on així mateix fan cremar un gran tronc de Nadal fins a Reis. Aquí es creu que una estella d'aquest tronc, plantada al camp, decanta les pedregades, i que les cendres propicien bones collites.
El costum s'estén també entre els pobles eslaus del Sud - Est d'Europa: Romania, Bulgària, sud de Rússia, on així mateix fan cremar un gran tronc de Nadal fins a Reis. Aquí es creu que una estella d'aquest tronc, plantada al camp, decanta les pedregades, i que les cendres propicien bones collites.
Les cançons del tió
Quasi bé sempre i arreu, les garrotades que es peguen al tió, s'acompanyen d'una cançó pròpia del cas. N'existeixen moltes, però en general són poc interessants; la música es limita a una simple cantarella i la lletra és d'un valor literari escassísim i sovint incoherent. De vegades s'hi troba un cert sentit religiós, però allò que mai no hi falta és l'evidència que, als picadors, se'ls esta fent la boca aigua, pensant en les imminents llaminadures.
Una de les més freqüents, més elemental i menys imaginativa diu simplement:
Quasi bé sempre i arreu, les garrotades que es peguen al tió, s'acompanyen d'una cançó pròpia del cas. N'existeixen moltes, però en general són poc interessants; la música es limita a una simple cantarella i la lletra és d'un valor literari escassísim i sovint incoherent. De vegades s'hi troba un cert sentit religiós, però allò que mai no hi falta és l'evidència que, als picadors, se'ls esta fent la boca aigua, pensant en les imminents llaminadures.
Una de les més freqüents, més elemental i menys imaginativa diu simplement:
Caga tió
si no, et donaré (o et fotaré)
un cop de bastó.
si no, et donaré (o et fotaré)
un cop de bastó.
Als Pirineus en canten una altre on la petició, una mica més desenvolupada és igualment directa i comminatòria.
Tronca de Nadal,
per la virtut
que Déu t'ha donat,
caga torrons
i pixa vi blanc.
Per la Catalunya central, en trobem una on tot i que en el primer vers es diu que és el "Parenostre del Tió" te un contingut netament gastronòmic.per la virtut
que Déu t'ha donat,
caga torrons
i pixa vi blanc.
Parenostre del tió,
bona nit que Déu ens do;
ara vénen festes,
festes precioses;
dones curioses,
menjarem gall d'indi,
menjarem torrons,
coques de pinyons;
caga, tió,
caga torró
d'avellana i de pinyó,
i si són dels fins millor.
bona nit que Déu ens do;
ara vénen festes,
festes precioses;
dones curioses,
menjarem gall d'indi,
menjarem torrons,
coques de pinyons;
caga, tió,
caga torró
d'avellana i de pinyó,
i si són dels fins millor.
Una d'un contingut religiós més clar, ja que també és un Parenostre, es cantava pel camp de Tarragona. Feia al•lusió a les arengades, les quals com hem explicat més enrera, es menjaven la vigília per observar l'abstinència:
Per acabar en reproduirem una que, si bé l'hem sentit a Barcelona, sembla provinent de les comarques tarragonines. Resulta una de les més interessants, ja que fins a cert punt, desenvolupa un argument, rudimentari i un bon xic poca solta.
Parenostre, baixeu del cel,
per la Verge Maria;
als que ploren no els en deu,
per la Mare de Déu.
Tió de Nadal
dóna torrons i raja vi blanc;
no ens doneu arengades
que són massa salades.
per la Verge Maria;
als que ploren no els en deu,
per la Mare de Déu.
Tió de Nadal
dóna torrons i raja vi blanc;
no ens doneu arengades
que són massa salades.
Per acabar en reproduirem una que, si bé l'hem sentit a Barcelona, sembla provinent de les comarques tarragonines. Resulta una de les més interessants, ja que fins a cert punt, desenvolupa un argument, rudimentari i un bon xic poca solta.
Caga tió,
tió de Nadal;
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera
i el pollí a dalt del pi.
Toca, toca, Valentí;
ara passen bous i vaques
i gallines amb sabates
i capons amb sabatons.
La Maria fa torrons,
el vicari els ha tastat,
diu que son un poc salats;
Marieta posa-hi sucre,
Marieta posa-hi mel,
que tindran força dolçor.
Caga tió!
tió de Nadal;
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera
i el pollí a dalt del pi.
Toca, toca, Valentí;
ara passen bous i vaques
i gallines amb sabates
i capons amb sabatons.
La Maria fa torrons,
el vicari els ha tastat,
diu que son un poc salats;
Marieta posa-hi sucre,
Marieta posa-hi mel,
que tindran força dolçor.
Caga tió!
