Tot seguit reproduïm els articles publicats al butlletí núm. 4 del Casal Ocell Negre, en ocasió del Correllengua a la ciutat de Lleida.
MAI HEM DUBTAT EN CATALÀ
Tant la cultura com la llengua són drets i béns col·lectius en un societat democràtica, lliure i cohesionada. Des de fa ja més de set anys, el Casal l'Ocell Negre de Lleida, amb la voluntat de crear un espai de trobada i garantir el protagonisme i la participació de la societat civil en la presa de decisions de les relacions amb Espanya i França, hem tractat de defensar i promocionar la cultura, la llengua i la memòria històrica, des des distints vessants.
Havent passat ja la Diada de l'11 de setembre i la Festa Major, i a l'espera del Correllengua 2011, tornem a sortir al carrer per a fer sentir la nostra veu i reivindicar els drets lingüístics del nostre poble. I és que el passat 2 de setembre el Tribunal Suprem espanyol va dictar una sentència en què qüestionava el paper del català com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Aquest fet, a més a més d'atemptar contra un dels nostres pilars d'identitat, representa alhora una agressió a la nostra nació i lliure realització com a poble. En els darrers trenta anys, el model d'immersió de l'escola catalana ha funcionat amb èxit i ha gaudit de l'aval i el reconeixement internacional de distintes institucions. Ha afavorit la cohesió social, la igualtat d'oportunitats, i l'acollida i l'arrelament de joves i infants nouvinguts; però, a la vegada, ha contribuït a pal·liar el desequilibri de la nostra llengua envers el castellà.
En el darrer mes, al context de crisi econòmica, s'hi ha sumat també una agressió contra la llengua que ja crèiem superada. I tal com s'està demostrant, ni els partits ni les institucions són capaços d'aconseguir el lideratge i la força de les accions d'una societat civil forta, dinàmica i compromesa. Les diferents iniciatives encapçalades pel “dret a decidir”, com ara les consultes populars o les ILP, són una mostra d'allò que pot aconseguir-se mitjançant l'autoorganització popular i la presència d'un teixit social cohesionat i compromès que no viu al marge de la política, sinó que participa d'allò que li ateny i lluita per a la construcció de la seua identitat i alliberament nacionals.
De cap manera no podem permetre més atacs a la nostra llengua i al nostre model educatiu. El català, ara i sempre, ha de ser llengua vehicular a les escoles i en tots els àmbits socials. Implementarem les mesures necessàries per a seguir fomentant l'ús social del català i defensar la llengua de qualsevol agressió arreu dels Països Catalans, però; per això, és necessari el suport i el compromís de tots.
La llengua és un dret lingüístic fonamental. Fins ara hem lluitat tenaçment per a mantenir-la viva, i continuarem defensant-la al carrer i a l'escola. No renunciarem ni a la seua vehiculació en tots els àmbits ni a la seva oficialitat.
Cecília Gaspà Giribets,
Llicenciada en Filologia Catalana
EL PERQUÈ DE LA IMPORTÀNCIA DE LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA:
En un conflicte lingüístic, és a dir en la coexistència de dues o més llengües en una mateixa comunitat, hi ha un element que es tendeix a evitar d’abordar-lo ja que és políticament, diríem, poc correcte. I està minvat de correcció política perquè posa damunt la taula una evidència dolorosa d’afrontar per qualsevol parlant que tingui un mínim de consideració vers la pròpia llengua: en tot conflicte lingüístic hi ha una llengua que s’imposarà i l’altra que desapareixerà; si més no, això és el que ha passat històricament i no sembla que els actuals paràmetres sociològics, fonamentats en la globalització, hagin de provocar gaires canvis en aquesta dinàmica. I és per aquest motiu que fins ara el concepte de conflicte lingüístic s’ha mostrat tan operatiu dins la sociolingüística.
En essència no passa res i, per tant, no cal arribar a l’extrem del melodrama ja que hem d’acceptar que les situacions van canviant, i si no que els demanin als parlants del llatí, per exemple. Però sí que cal denunciar actituds que volen amagar el foment de la substitució lingüística rere un discurs del bilingüisme amable. Així ho fan els sectors espanyolistes de la societat catalana que, sota el paraigua de la llibertat d’elecció, ens volen fer creure que realment estan per la igualtat entre llengües. Però ells saben (i nosaltres sabem que ells ho saben) que aquesta actitud de foment de la llibertat lingüística és tal perquè afavoreix la seva opció lingüística, perquè ens podríem preguntar quina seria la seva actitud si la situació fos a l’inrevés. Doncs la resposta és molt fàcil: exigirien la intervenció de les institucions per defensar la seva llengua (així ho ha fet el Instituto Cervantes, per exemple, en d’altres llocs del món on el castellà no és oficial). Per això ells estan contra la Immersió Lingüística, perquè tenen molt present que això accelerarà el procés de substitució lingüística del català (o el deixarà com a reducte folklòric) i afavorirà la generalització de l’ús del castellà a Catalunya. Una altra prova de la falsedat d’aquest discurs igualitari la trobem a les Illes Balears on el Partit Popular intenta tombar l’obligatorietat de conèixer el català però, en canvi, no fa el mateix per al castellà (tal com exigeix la Constitución española). Algú es demanarà perquè em refereixo als altres i no parlo de nosaltres; doncs la resposta és ben senzilla: perquè aquesta mateixa gent que està contra el català són els que estan fent de crossa de l’actual Govern de Catalunya amb el perill que això suposa per a la nostra llengua.
I resulta un perill perquè, com ha demostrat la tesi doctoral de Mireia Galindo (Llengües a l’hora del pati), l’ús del català a les estones de lleure escolar de la canalla de Catalunya està en minoria respecte el castellà. Per aquest motiu, des del Casal l’Ocell Negre reclamem al Govern català, així com a la resta d’institucions, que no tan sols defensi l’actual model d’Immersió Lingüística sinó que, a més a més, adopti polítiques decidides per capgirar l’actual disminució de l’ús social del català, tal com demostren les Enquestes d’Usos Lingüístics (anys 2003 i 2008).
Seguint la lògica que he exposat inicialment algú podria apuntar que unes polítiques lingüístiques que només afavoreixin el català durà a la substitució del castellà. Evidentment, nosaltres som els primers que no renunciarem al patrimoni lingüístic que tenim ja que som conscients que vivim en un món que les llengües són una eina de futur. Per tant, la persona que vulgui concloure que aquestes línies s’orienten a prohibir el castellà a Catalunya s’equivoca de mig a mig, o bé vol manipular-ne el contingut. Però sí que tenim clar que volem viure en un país on sigui possible anar a veure una pel·lícula en català, o demanar un tallat sense haver de canviar de llengua, o anar als jutjats i poder ser atès en català, o... tants altres. És a dir, viure com un país normal i corrent, on correntment la gent es parla amb la llengua pròpia del país i, insisteixo, això sense excloure l’aprenentatge d’altres llengües.
Per una qüestió democràtica (la majoria social està a favor d’aquest model i així ho demostren les enquestes i les eleccions) reclamem continuar aprofundint en el model d’Immersió Lingüística, amb la finalitat última d’augmentar la massa social de parlants en català i, en definitiva, poder viure a Catalunya en català. Per sort o per desgràcia això passa per una acció valenta dels actuals polítics catalans, però també de la implicació de la societat civil a l’hora de defensar els seus drets lingüístics.
No voldria acabar, però, sense subratllar que a banda de la importància en l’ús social que permet capacitar tota la mainada del país en català, també hi ha un tema de qualitat de la llengua. Cal recordar que la salut lingüística del català es troba força malmesa a causa de la presència de nombrosos barbarismes d’ús general que en qualsevol altre país seria qualificat d’intolerable. Us imagineu que passaria si un polític espanyol digués “llógico” en comptes de “ lógico”? Doncs bé, la Immersió Lingüística també ens ha de permetre millorar la “fisonomia” de la nostra llengua, que com diria Pompeu Fabra ha de sustentar-se en les solucions pròpies, ja que en el cas contrari correm el risc d’esdevenir un simple dialecte del castellà.
David Guiu Oliver (llicenciat en filologia catalana i professor de secundària)
