Article publicat al butlletí del Casal Ocell Negre de setembre de 2011, escrit per l'historiador Jordi Soldevila i Roig
De tots es sabut que l’Església catòlica ha estat capaç d’adaptar i sobreposar les seues festes al calendari d’altres cultures, una estratègia que li ha servit per acabar-les assimilant. Un exemple són les festes relacionades amb el final de la collita representades per sant Miquel, festivitat propera al llindar entre el final de l’estiu i l’inici de la tardor, concretament el 29 de setembre.
Els lleidatans del segle XIII van decidir organitzar una fira a finals de setembre, època en què minvaven les tasques agrícoles, gràcies a la concessió feta per Jaume I el 1232. La data escollida per començar-la va ser per sant Miquel. La fira s’allargava durant deu dies i s’hi comerciava entre altres coses amb bestiar i eines agrícoles, també era el moment de renovar els contractes als treballadors del camp de cara a la següent campanya. A finals del segle XIX i principis del XX la fira començà a donar signes de modernització per la creixent mecanització del camp, però no va ser fins als anys cinquanta del segle XX quan l’agroindústria esdevingué l’element central de la fira que s’ha mantingut fins a principis del segle XXI. La fira ha esdevingut la festa major petita de Lleida que acompanya les festes de maig (de sant Anastasi) dins el calendari festiu anual lleidatà.
Tanmateix, sant Miquel ha vist com li sortia una competidora en el seu patronatge de les festes de tardor. A partir de 1948, els sectors catòlics del nou règim franquista van instituir la Verge de l’Acadèmia o Verge Blanca com a patrona de Lleida, junt amb sant Anastasi, situant la seua efemèride el 2 d’octubre, molt a prop de les festes de sant Miquel.
Aquesta Verge era la patrona de l’Acadèmia Mariana de Lleida, una institució religiosa sorgida per recristianitzar la laïcitzada societat lleidatana de mitjan segle XIX, propera a l’integrisme catòlic. L’Acadèmia va projectar-se en l’àmbit espanyol i fins i tot llatinoamericà, cosa que va fer s’adoptés preeminentment el castellà com a llengua de la institució. La projecció fora de Lleida de l’entitat va fer que el 1923 el rei Alfons XIII li concedís el títol de reial i, poc més tard, el papa Pius XI el de pontifícia. Aquesta escalada de reconeixements es va aturar amb l’arribada de la Segona República i la Guerra Civil, però la victòria franquista va capgirar altre cop la situació.
L’Església va passar a ser un dels puntals ideològics del franquisme i a Lleida un d’aquests puntals intel·lectuals l’exercí la Reial i Pontifícia Acadèmia Mariana. Aquesta nova hegemonia local de la institució va quedar simbolitzada amb la conversió en patrona de Lleida de la Verge Blanca. La proximitat de la celebració amb sant Miquel va facilitar la possibilitat d’eclipsar el sant centenari i encabir dins la celebració la nova patrona, una forma més d’escenificar la victòria franquista. La vella Acadèmia castellanitzadora, reial, amb reminiscències imperials i recristianitzants sintetitzava d’antuvi allò que amb el nou règim passà a anomenar-se nacionalcatolicisme, tot plegat molt lluny del sant Miquel lligat amb la ciutat de Lleida, popular, centenari, vinculat amb les activitats tradicionals, el treball, el camp i, en darrer terme, amb les festivitats de la collita paganes.
La Verge Blanca mai ha acabat destacant i amb els nous temps el gruix de no creients i de persones provinents d’altres cultures potser farà que desapareguin els sants per tornar a les festes paganes més vinculades a la realitat quotidiana.
